Enllaçant en l’aportació anterior d’aquest
dos autors i com a segon component del concepte d'indústria cultural d'Adorn i
Horkheimer es traça una imatge específica de la producció. ”La forma en que una muchacha acepta y cursa
el compromiso obligatorio, el tono de la voz en el teléfono [...] revela el
intento de convertirse en el aparato adaptado al éxito, [...]conformado, hasta
en los movimientos instintivos, al modelo que ofrece la industria cultural” [1]
L'aparell de la indústria cultural es correlaciona amb l'aparell-persona.
Consumidors/as i productors/as apareixen com a esclaus/as de la totalitat i de
la ideologia, conformades i mogudes per un sistema de petites rodes d'un engranatge
molt més gran (la indústria cultural).
De la relació entre l'engranatge i les
seves peces sorgeix el tercer component, la forma institucional en la qual es
desenvolupa la indústria cultural és la dels grans consorcis de la música,
l'entreteniment o els mitjans de comunicació de masses. Ara bé sota
l'estructura etiquetada com “creative
industries” s'organitzen petits negocis de productors i productores de
cultura autònoms en el camp dels nous mitjans de comunicació, la moda, el
disseny gràfic, la cultura popular... Aquest grup social posseeix el poder de
decisió sobre els seus propis elements culturals, és capaç de produir-los,
usar-los i reproduir-los.
Mentre que Adorn i Horkheimer es lamentaven
que els subjectes de la indústria cultural no tenien la possibilitat de
convertir-se en empresaris independents, perquè cada vegada més “els processos de la indústria de la cultura
amenacen el potencial radical de la cultura autònoma o autentica que Marcuse
denomina cultura afirmativa” [2],
el problema en l'actual situació és justament el contrari. A partir d'aquesta
cultura autònoma s'exerceix la inventiva, la innovació, la creativitat
cultural. Cultura pròpia, llavors, és capacitat social de producció cultural
autònoma. I no hi ha creació sense autonomia. El desenvolupament de la indústria
cultural, com a últim component, ha de contemplar-se com un tot mentre que
transformació tardana de l'àmbit cultural que reprodueix aquells processos en
els quals s'ha cridat indústria rural. En contraposició amb els sectors més
poderosos de la indústria de l’acer, telefonia, petroli, electricitat,..., els
monopolis culturals serien febles i dependents. Les noves fàbriques de la
creativitat (periòdics, cinema, ràdio, televisió,...) es van adaptar , el
caràcter de cadena de muntatge (seguint la metàfora anterior) va ordenar la
producció creativa de la indústria cultural de forma similar a com l'havia fet
abans amb l'agricultura i el treball del metall: mitjançant l'estandardització
i el domini total de la creativitat. “Pero,
al mismo tiempo, la mecanización ha adquirido tal poder sobre el hombre que
disfruta de tiempo libre y sobre su felicidad, [...] que ese sujeto ya no puede
experimentar otra cosa que las copias o las reproducciones del propio proceso
de trabajo”.[3]
[1] Ibidem, p. 212.
[2] Storey, Jhon.(2002)
Teoria cultural y cultura popular.Edit. Octaedro. Barcelona. Pàg. 143
[3]
Theodor W.
Adorno y Max Horkheimer, Dialéctica de la Ilustración, op. cit., p. 181.
No hay comentarios:
Publicar un comentario