Aquest llibre,
estudia les relacions entre el desenvolupament del capitalisme i la producció
cultural, establint una estreta relació entre economia i cultura. Jameson entén
a la postmodernitat com el període històric després de les transformacions en
la manera de producció capitalista després de la Segona Guerra Mundial.
Una de les
qüestions centrals en la teoria postmoderna, és la crítica a la pràctica
estètica postmoderna, a través del concepte de pastiche [2] . Utilitza aquest terme,
que prové de les arts visuals, per caracteritzar al posmodernisme. La postmodernitat
que aquest autor ve desenvolupar-se és l'associada a la societat de consum i el
capitalisme, en la qual l'experimentació artística és incorporada a la lògica
capitalista, en la producció de mercaderies.
Es considera que
1970 representa el període transicional clau ja que és quan l'estètica de l'alt
modernisme, va cap a l'expressionisme abstracte, i es converteix en “l’establishment”,
dominant els museus i les xarxes d'art, per la qual cosa una nova generació de
poetes, pintors i músics inicien un moviment de ruptura.
La mort de l'estètica del sublim en
la postmodernitat, com la lògica cultural de la societat de consum, comporta en
la teoria de Jameson una mutació en l'àmbit de la cultura originada per una
fusió entre l’alta cultura i la cultura de masses. Aquest procés és la
progressiva mercantilització de la cultura o la transformació de l'econòmic en
una varietat de formes culturals, fenomen íntimament relacionat amb un altre
procés, el del domini de la imatge en la societat postmoderna, que ha estat
denominat també com “la societat de l'espectacle”.
D'aquesta
manera, d'acord amb Jameson, es configura el posmodernismo cultural, que la
seva màxima és “Aprendre de Las Vegas” [3], amb una fascinació pel kitsch,[4] els motels
i la publicitat i la cultura de Reader´s *Digest. [5] Per Jameson, l'obra d'Andy Warhol és fonamental
per a la comprensió d'aquesta etapa cultural del capitalisme, ja que aquesta
gira entorn de la mercantilització i la cultura pop.
Tant des d'un
punt material buit convertit en mercaderia, com la fragmentació del temps en
sèries de presents perpetus, [6] la
societat adquireix matisos unidimensionals (tal com va descriure Marcuse) però
ara amb una profunditat que en època del filòsof alemany no era tan absoluta.
La qüestió més interessant i preocupant és com crear resistència amb un art que
recrea, assumeix, i perllonga la lògica del consumisme capitalista al que en
principi hauria de plantar cara.
Aquest gir postmodern pot ser captat des de quatre posicions [7] polítiques que Jameson es complau en mostrar. Aquesta
classificació passarà a dues divisions: la negació del fenomen postmodern o la
seva acceptació. I dins de cadascuna d'elles l'actitud proposmoderna o antimoderna
[8] . No s’ha d’explicar el que ja esmenta Jameson,
però sí de recórrer les quatre subdivisions per intentar cercar en elles i
treure a relluir arguments que ens ajudin a comprendre el postmodern. La visió proposmoderniste/antimodernista
esdevé principalment de creacions literàries antiburgeses.[9] Enfront d'ella s'alça, adoptant una teoria dels
valors presumiblement modernista, la seva postura opositora: una mentalitat que
accepta el postmodern però que subsisteix en ella alguna cosa de l’espirit del
modern.
El cas de Kramer
[10] suposa una lectura promodernista conservadora.
El cas de Habermas serà no obstant això tot el contrari [11]. Respecte al pensador de Frankfurt, Jameson
justifica la seva actitud al·legant que a Alemanya existeix encara certa
creença en el poder subversiu de l'alt modernisme. El cas de Lyotard [12] és diferent ja que les posicions estètiques no
poden avaluar-se de manera adequada atès que qui les informa corresponen a un
sistema més allà del capitalisme clàssic [...] Ambas posiciones previas –
antimoderno/proposmoderno y premoderno/antiposmoderno – se caracterizan por la
aceptación del nuevo término, que equivale a un acuerdo sobre la naturaleza
fundamental de cierta ruptura decisiva entre los momentos moderno y posmoderno,
independientemente de la evaluación que se haga de estos. Quedan, sin embargo,
dos últimas posibilidades lógicas, que dependen del repudio de cualquier
concepción de dicha ruptura històrica [...] [13]
Lyotard a través
del seu llibre La condició postmoderna
expressa una anàlisi de la realitat de la cultura actual com a expressió de
l'anàlisi del progrés. Sosté que el desenvolupament econòmic de les societats
postindustrials fa que en l'àmbit de la cultura es cree un nou paradigma
cultural, on cauen des d'un punt de vista relativista, totes les grans
cosmovisions per les quals l'home occidental ha viscut. Totes aquestes
cosmovisions, segons el seu autor han fracassat. Enfront de Lyotard i amb ell Tafuri
[14] [...] figuras
explícitamente políticas con un compromiso franco con los valores de una
tradición revolucionaria anterior [...] [15] exemplifica
el cas contrari esquerrà ja que està proper a la Dialèctica de la Il·lustració
més pessimista, en la qual solament distingeix el vessant instrumentalitzadora
de la raó. Jameson negant el postmodern, alguna cosa que és possible, es nega
el realisme de les campanyes polítiques, implicant, per contra, una passivitat pessimista […]El
asunto es que estamos dentro de la cultura del posmodernismo a tal
extremo que su repudio facilista es tan imposible como complaciente y corrupta es cualquier celebración
igualmente facilista de ella[…] [16]
Bibliografia i webgrafia
Marcuse, H.(2009) El hombre unidimensional Edit. Ariel. Barcelona citado en http://saber.ucv.ve/xmlui/bitstream/123456789/1152/1/HERBER%20MARCUSE%20EN%20TORNO%20A%20LA-.pdf
Habermas, J. (2008) El discurso filosófico de la
modernidad. Edit. Kataz. Madrid. Traducción Jimdenez Redondo, I. En línia: http://es.scribd.com/doc/17038404/Jurgen-Habermas-El-discurso-filosofico-de-la-modernidad-fragmento
Lyotard,
J.F.(1998) La condición postmoderna.
Edit
[1] Jameson, F. (1998) El giro cultural. Escritos seleccionados
sobre el posmodernismo (1983-1998) Edit. Manantial. Argentina. Material UOC
pags. (38-53) p.38
[2] El pastiche es una técnica utilizada en literatura y otras artes, consistente en imitar
abiertamente diversos textos, estilos o autores, y combinarlos, de forma que
den la impresión de ser una creación independiente. Algunas veces se hace de
manera paródica pero en general
suele hacerse de forma respetuosa. El término procede del francés que a su vez
lo tomó del italiano pasticcio,
y en su origen se refería a las imitaciones de obras pictóricas tan bien hechas
que podían pasar por auténticas. En
línia: http://es.wikipedia.org/wiki/Pastiche
[3] Robert Venturi, (1972) , Learning from Las
Vegas,Este libro iniciaría al mundo de
la alta cultura en la noción que con el tiempo se llegaría a conocer como
arquitectura posmodernista.
[4]
Kitsch és un terme que s'ha utilitzat per classificar un tipus d'art que és considerat una còpia inferior d'un estil existent.
El terme també s'utilitza més balderament referint-se a qualsevol art que és
pretensiós o que cau en el mal gust i la lletjor, i també a elements produïts comercialment que es
consideren vulgars volent ser art. En llinea: http://ca.wikipedia.org/wiki/Kitsch
[5] La política de la revista hace especial
hincapié en la universalidad de los artículos publicados y siempre se ha
preocupado de no ser percibida como un producto cultural agresivo. Cada país
donde se publica adapta los contenidos a su peculiar cultura cambiando unidades
de medida, instituciones estadounidenses por otras nacionales (por ejemplo, la
sección originalmente titulada «Life In This United States» se titula en
castellano «Así es la vida. Esto se extiende a la publicidad de la revista,
gestionada en cada país de manera también independiente. En línia: http://es.wikipedia.org/wiki/Reader's_Digest
[6] Ibídem p. 38
[7] Ibídem. p.40
[8] Ibídem p. 41
[9] Ibídem p. 42
[10] Ibídem. p.42
[11] Ibídem p. 43
[12] Ibídem. p.46
[13] Ibídem. p.45
[14] Ibídem p. 46
[15] Ibídem p. 47
[16] Ibídem.
p.49
No hay comentarios:
Publicar un comentario