Aïllament versus visibilitat

La distinció entre el públic i el privat es remunta a la Grècia clàssica on l'esfera pública de la polis –que es desenvolupa en l'àgora i al mercat– és separada del domini privat del “oikos” [1]

En la primera meitat de la dècada dels setanta, Richard Sennett planteja des d'una perspectiva sociològica, que la problemàtica de la vida pública en la societat moderna, es condensa a la ciutat cosmopolita on ocorren trobades i intercanvis entre diferents i estranys. Per Sennett, el públic al·ludeix a  “[...] vínculos de asociación y compromiso mutuo [...]se trata del vínculo de una multitud, de un pueblo, de una política, más que de aquellos vínculos referidos a una familia o a un grupo de amigos [...]” [2]    

D'acord amb aquest autor, el debilitament dels vincles socials de caràcter impersonal és un fenomen derivat de la transformació de la vida pública en una qüestió d'obligació formal, associat al decaïment de la participació amb finalitats socials i a la falta de compromís cívic. Aquesta tendència a la descomposició i abandó del públic, està associada al predomini de l'individualisme modern, al replegament a l'àmbit del privat i a l'íntim personal. 

 R. Sennett  planteja que el ciutadà del segle XX per superar lo desconegut i eliminar la diferència entre la gent, malaltia bàsica del capitalisme, tracta de  “[...[]volver intima y local la escala de la experiència humana o sea que uno trasnsforma el territorio local en algo moralment sagrado [...]”. Aquesta situació (que no deixa de ser paradoxal) que conjuga aïllament i visibilitat, s'observa en l'entorn construït i en l'organització de l'espai urbà urbà entre altres qüestions a través de la transformació de l'espai públic -carrer, plaça,  llocs de reunió,...-, en “un derivat del moviment”. Per a Sennett, la facilitat i la velocitat de moviment produït per l'automòbil particular es converteix en  “[...]el mayor portador de ansiedad en las actividades cotidianas” mientras el espacio público “pierde cualquier significado experimental independiente[...]”  [3]  

La idea de Sennett de vida pública té un paral·lelisme bastant clar amb la idea de Jürgen Habermas de “esfera pública” [4] Per Habermas l'esfera pública és un espai en el qual la societat civil discuteix sobre els seus problemes i les seves metes. Aquest espai públic, ideat per Habermas i portat a la mitificació pels postmoderns, com una esfera de discussió racional i argumentativa, ha anat canviant de naturalesa, i ja no es desenvolupa en un “lloc” físic, sinó en una esfera més intangible brindada pels avanços tecnològics. De fet aquesta paradoxa d’aïllament i visibilitat també es dona en els mitjans de comunicació. Segons Sennett [...]Los medios de comunicación han incrementado enormemente el acopio de conocimiento que los grupos sociales tienen entre sí, pero hacen innecesario el contacto verdadero. [...]

En aquest cas, es referia a la televisió, a la ràdio i a la premsa; no obstant això, avui dia també es pot aplicar a internet doncs no fa sinó corroborar el que Sennett ja albirava en els anys 70: que la societat es fragmentava en petites comunitats tancades que no tenien veritable contacte entre si, encara que estaven al tant les uneixis de les altres. Per això pensem que estem més comunicats que mai, doncs Internet ens ha posat en contacte amb persones de tot el món; persones que no haguéssim conegut d'una altra manera i no obstant això quan volem relacionar-nos amb algú semblant a nosaltres, aquesta cerca de la compatibilitat fa que, encara que tinguem la possibilitat de relacionar-nos amb qualsevol, tanquem el nostre cercle a aquells que s'assemblen més a nosaltres., invertint l'ordre de la interacció, doncs es produeix el coneixement abans que l'atracció, és a dir, som molt més selectius amb les persones que estem disposats a conèixer realment. No obstant això, no cal culpar als mitjans del que nosaltres fem amb ells. Sennett escriu: [...] Los impulsos para retirarse de la vida pública han comenzado mucho antes del advenimiento de estas màquinas [...]  son instrumentos inventados por el hombre para satisfacer necesidades humanas [...]. Per tant, malgrat que els mitjans de comunicació, i en aquest cas internet,,mitjançant les xarxes socials, ens obrin noves possibilitats d'actuació; som nosaltres els qui decidim com utilitzar-los.

Bibliografia i Webgrafia

Sennett, R., (1978) El declive del hombre público. Edit. Peninsula. Barcelona

Dubiel, H. (1993) Que es conservadurismo? Edit. Anthropos. Barcelona. pg. 34 i ss.  En línia: http://books.google.es/books?id=DdmTZs3ZPRMC&pg=PA34&dq=richard+sennett+%2B+el+declive+del+hombre+publico&hl=ca&sa=X&ei=uBNSUYqDM8OAhQeP3IHQAg&sqi=2&ved=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q=richard%20sennett%20%2B%20el%20declive%20del%20hombre%20publico&f=false  

---

[1] http://es.wikipedia.org/wiki/Oikos

[2] Sennett, R., (1978) El declive del hombre público. Edit. Peninsula. Barcelona. pàg. 12

[3] (Ibid, 1978:21 y 24).  

[4] Habermas, J. (1962): Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública. Gustavo Gili. Barcelona [1994].