martes, 16 de abril de 2013

Industria Cultural Adorno i Horkheiner 2ª. part


Enllaçant en l’aportació anterior d’aquest dos autors i com a segon component del concepte d'indústria cultural d'Adorn i Horkheimer es traça una imatge específica de la producció. ”La forma en que una muchacha acepta y cursa el compromiso obligatorio, el tono de la voz en el teléfono [...] revela el intento de convertirse en el aparato adaptado al éxito, [...]conformado, hasta en los movimientos instintivos, al modelo que ofrece la industria cultural” [1] L'aparell de la indústria cultural es correlaciona amb l'aparell-persona. Consumidors/as i productors/as apareixen com a esclaus/as de la totalitat i de la ideologia, conformades i mogudes per un sistema de petites rodes d'un engranatge molt més gran (la indústria cultural).


De la relació entre l'engranatge i les seves peces sorgeix el tercer component, la forma institucional en la qual es desenvolupa la indústria cultural és la dels grans consorcis de la música, l'entreteniment o els mitjans de comunicació de masses. Ara bé sota l'estructura etiquetada com “creative industries” s'organitzen petits negocis de productors i productores de cultura autònoms en el camp dels nous mitjans de comunicació, la moda, el disseny gràfic, la cultura popular... Aquest grup social posseeix el poder de decisió sobre els seus propis elements culturals, és capaç de produir-los, usar-los i reproduir-los. 

Mentre que Adorn i Horkheimer es lamentaven que els subjectes de la indústria cultural no tenien la possibilitat de convertir-se en empresaris independents, perquè cada vegada més “els processos de la indústria de la cultura amenacen el potencial radical de la cultura autònoma o autentica que Marcuse denomina cultura afirmativa[2], el problema en l'actual situació és justament el contrari. A partir d'aquesta cultura autònoma s'exerceix la inventiva, la innovació, la creativitat cultural. Cultura pròpia, llavors, és capacitat social de producció cultural autònoma. I no hi ha creació sense autonomia. El desenvolupament de la indústria cultural, com a últim component, ha de contemplar-se com un tot mentre que transformació tardana de l'àmbit cultural que reprodueix aquells processos en els quals s'ha cridat indústria rural. En contraposició amb els sectors més poderosos de la indústria de l’acer, telefonia, petroli, electricitat,..., els monopolis culturals serien febles i dependents. Les noves fàbriques de la creativitat (periòdics, cinema, ràdio, televisió,...) es van adaptar , el caràcter de cadena de muntatge (seguint la metàfora anterior) va ordenar la producció creativa de la indústria cultural de forma similar a com l'havia fet abans amb l'agricultura i el treball del metall: mitjançant l'estandardització i el domini total de la creativitat. “Pero, al mismo tiempo, la mecanización ha adquirido tal poder sobre el hombre que disfruta de tiempo libre y sobre su felicidad, [...] que ese sujeto ya no puede experimentar otra cosa que las copias o las reproducciones del propio proceso de trabajo”.[3]




[1] Ibidem, p. 212.
[2] Storey, Jhon.(2002) Teoria cultural y cultura popular.Edit. Octaedro. Barcelona. Pàg. 143
[3] Theodor W. Adorno y Max Horkheimer, Dialéctica de la Ilustración, op. cit., p. 181.

No hay comentarios:

Publicar un comentario