“El consumidor no es soberano , como la industria
cultural desearia hacer creer, no es su sujeto sino su objeto”. [Adorno 1967:citado por Wolf, 1994: pàg. 95]
El terme
indústria cultural es refereix a aquelles indústries que combinen la creació,
producció i comercialització de continguts creatius que siguin intangibles i de
naturalesa cultural. Aquests continguts
poden prendre la forma d'un ben o servei. Les indústries culturals inclouen
generalment els sectors editorial, multimèdia, audiovisual, disseny,
artesania,...
El terme
indústria creativa suposa un conjunt més ampli d'activitats que inclou a les
indústries culturals més tota producció artística o cultural, ja siguin
espectacles o béns produïts individualment. Les indústries creatives són
aquelles en les quals el producte o servei conté un element artístic o creatiu
substancial i inclou sectors com l'arquitectura i publicitat.
Adorno i HorKheimer elaboren el concepte d'indústria cultural per
analitzar la producció social dels béns culturals com mercaderies. En l'era de
la indústria cultural l'individu ja no decideix de forma unilateral, ja que la
indústria cultural produeix i organitza les necessitats del consumidor.
D'aquesta manera, el primer component consisteix en el fet que aquesta
totalitza al seu públic i ho exposa a una promesa permanentment repetida i
contínuament insatisfeta: «La industria
cultural defrauda continuamente a sus consumidores respecto de aquello que
continuamente les promete».[1]
Els mitjans de comunicació (cinema, ràdio, televisió,premsa,...) tenen una
capacitat il·limitada per manipular als receptors, per la qual cosa tota possibilitat
emancipadora de la ciència i la tècnica acaba estant al servei de la reproducció
d'un sistema de dominació on l'individu no té res a dir. “Cine, radio y
revistas constituyen un sistema. Cada sector está armonizado en sí mismo y
todos entre ellos”.[2]
ja que sovint les
mateixes mans d’ells qui controlen el poder polític en les nostres societats,
serveixen, amb la potent mediació de la tecnologia, per dissenyar un sistema
invasiu sobre els individus.
Para Adorno i Horkheimer els productes de la indústria cultural
estan constituïts de tal forma que impedeixen qualsevol tipus de capacitat
imaginativa, de fantasia o qualsevol altre tipus de pensar actiu per part de
l'espectador “Reducidos a material estadístico, los consumidores son
distribuidos sobre el mapa geográfico [...] en grupos según ingresos, en campos rojos, verdes y azules” [3]
[1] Max
Horkheimer y Theodor W. Adorno, Dialektik der Aufklärung Philosophische
Fragmente, Amsterdam, 1947. Trad. Esp.:
Max Horkheimer y Theodor W. Adorno Dialéctica de la Ilustración.
Fragmentos filosóficos, trad. por Juan José Sánchez, Madrid, Trotta, 1994,
p. 184.
[2] Ibidem,
p. 165
[3] Ibidem, p. 168.
No hay comentarios:
Publicar un comentario